Les intervencions que s’han realitzat sobre el cas dels jocs, i el mateix plantejament del cas, mostren opinions reals sobre un tema del que ningú es pot considerar aliè. En aquest sentit, el seu valor fonamental és que serveixen de mostra del que un antropòleg o etnòleg sol trobar-se en les seves investigacions: un conjunt d’opinions de diversa índole sobre uns mateixos temes, que en un primer moment al•ludeixen a diversos aspectes de la cultura i de la relació entre cultures, a més dels diferents nivells de percepció o consciència de l’individuo que les exposa. Per tant, són un bon exemple del treball de camp que sempre ha de portar a terme l’investigador, i que conta, a més, l’esforç posterior per analitzar i classificar tots les dades en una estructura més o menys coherent, i deduir uns patrons més o menys constants. L’estudiós de les cultures no es troba una plasmació clara de la cultura que està estudiant, sinó uns trets generals que s’expressen per mitjà d’opinions, però també de gestos o maneres de comportament, en una localització geogràfica concreta i una circumstància determinada, del que haurà d’extreure posteriorment les seves conclusions.
Així, en un primer moment podem dir que el primer treball de l’investigador (el nostre propi, en aquest cas) és el de buscar semblances i diferències en les dades recollides, tenint en compte que la seva observació no és completament neutral, sinó que ve condicionada també per una cultura, el que incidirà en l’enfocament que se li dóna a la labor d’investigació. En referència a aquest fet, la complexitat que afegeix la pròpia pluralitat de nivells d’enteniment de l’individuo i de nivells de constitució de cada cultura, i la necessitat primera de prendre una determinació “èmic” o “ètic” de la manera d’estudiar les cultures, o almenys de tenir consciència d’aquesta bipolaritat.
Característiques generals: Per regla general, s’accepta que el problema dels jocs no és un experiment vàlid, és a dir, no és una proposta coherent que dóna com resultat una situació negativa, sinó que en el propi plantejament ja hi ha formes de comportar-se i entendre la relació entre cultures que són dubtoses i contaminen el sentit de l’exercici i sembla que acceleren les conseqüències desfavorables del mateix.
Aspectes diferenciadors: Per altra banda, a l’hora de precisar en què ha fallat el plantejament dels jocs, o la conveniència pròpia dels mateixos, ens trobem amb una diversitat d’opinions que van des dels jocs al comportament dels professors, existint qui posa l’accent en el caràcter racista o violent dels jocs, posant l’èmfasi en el plantejament clarament erroni del Joel, a qui consideren que els jocs en si mateixos són neutrals i per tant les manques se centren en la manera d’enfocar-los que té el propi Joel.
Primeres conclusions:
A partir d’això, es presenten diversos aspectes que incideixen en les aportacions posteriors. En primer lloc, una consciència de la diversitat de punts de vista, i una certa necessitat d’al•ludir a les opinions exposades, com una manera de no deixar caps per lligar en un assumpte que, en última instància, no ens és aliè i podem veure reproduït en la nostra pròpia vida. Per altra banda, l’aparició d’uns temes recurrents (conveniència de la radicalitat dels jocs, falta de comunicació entre els professors) que semblen exigir una anàlisi més curosa mentre determinen la naturalesa del problema i servirien, per si mateixos, per a contribuir a anul•lar el mateix i donar un caràcter completament distint al mateix exercici.
A aquestes primeres impressions s’afegeix l’evidència que les opinions segueixen succeint, incorporant reflexions sobre les opinions ja exposades, i això sembla exigir de cadascun de nosaltres l’esforç de replantejar les nostres pròpies opinions a mesura que augmenta la quantitat d’enfocaments i dades sobre el mateix problema, per a evitar que tal abundància redundi en dispersió i tractar que serveixin per a reforçar uns eixos generals que puguin ser assumits per la totalitat dels participants i acabin sent una espècie de conclusions de conjunt sobre el tema plantejat.
Conclusions obertes:
Aquesta modulació de les impressions generals i replantejament continu del problema ve a posar-nos sobre la taula, novament, el panorama general al que s’enfronta l’estudiós de les cultures. No solament té davant un tema d’estudi complicat de definir, sinó que es troba amb un canvi continu i que pot tenir interpretacions distintes (i difícils de contrastar) depenent així mateix d’una multiplicitat de factors. Al mateix temps, la possibilitat d’abstracció és complicada, per quan l’investigador comparteix les mateixes característiques que tracta d’investigar, i la pròpia història no sembla oferir uns patrons més o menys ferms i contrastats, com ocorre amb altres ciències, sinó relatius a una època i manera de pensar i circumscrits a unes circumstàncies molt particulars, difícils d’objectivar. Per aquestes raons, veiem que l’estudi de les cultures és una de les disciplines que més sovint es veu obligada a repassar els seus paràmetres definidors i la seva pròpia història, i potser sigui aquesta una conclusió interessant que podem aplicar-nos a cadascun de nosaltres d’ara en endavant. Al cap i a la fi, el replantejament i contrastació permanent dels mètodes de treball és una de les coses que poden ajudar a evitar anquilosaments que ens desfavoreixin, com els que veiem en el propi tema de treball, i a potenciar una flexibilitat que vigoritzi el mètode d’estudi de les cultures i permeti un major aprofitament de tot el camí caminat, atès que no és un camí referit a unes circumstàncies històriques definides, sinó a unes característiques presents.
Per acabar l’anàlisi d’aquest debat, m’agradaria afegir com se’ns planteja la importància que té la formació del professorat en educació intercultural. Aquesta formació ha d’implicar que el professor es formi mitjançant un currículum intercultural que adopti un enfoc intercultural en els seus objectius, processos i continguts.
Us proposo veure aquests videos que he trobat molt interessants.
